Del "Avui".
Adjúntanse también los comentarios de algunos seguidores del ilustre "escriptor".
Joan F. Mira.
Escriptor.
Patriotismes
No és gens estrany, ni sorprenent, ni nou, que la dreta espanyola haja brandat el patriotisme, la unidad nacional, Espanya Espanya i els perills que l’amenacen, com a arma ofensiva en les eleccions recents. No és estrany, tampoc, que el PSOE haja acudit als mateixos conceptes com a escut defensiu, afirmant que Espanya és més forta que mai, que la unitat eterna no corre cap perill, i tot això i allò que, pels dos costats, ha estat sempre igual i continua igual. Sí que sorprèn una mica que, a Catalunya, la cosa nacional i patriòtica quede progressivament amagada, especialment pels partits que ara formen govern. Perquè la vida col·lectiva, ara com ara, és en la seua substància més profunda, una vida nacional. En altres llocs he recordat que, en els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap marc nou o model de vida en comú substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes. Sembla que l’única alternativa visible és la comunitat dels creients, és a dir l’Islam, però d’això ja en parlarem un altre dia.
A hores d’ara pretendre, com hi ha qui pretén amb una certa astúcia o mala fe, que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte sociològic, han pogut produir), són conceptes regressius, superats i negatius, etc., això és negar la realitat de la història immediata, la realitat del present, i quasi certament del futur. Per tant, cal reforçar, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme o nacionalisme radicalment democràtic, garantia d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania; un patriotisme civil, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, sobre el propi territori i cultura, sobre el propi patrimoni, sobre el benestar comú i la llibertat comuna.
Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. Una primera conclusió hauria de ser que no hem de caure en el parany que, torne a dir, amb tanta mala fe s’escampa contínuament, de negar la vigència d’aquests conceptes simplement perquè en determinades condicions o circumstàncies han estat utilitzats per a fins perversos, perquè qualsevol concepte ha estat utilitzat per a fins perversos, des de la idea de democràcia, fins a la idea de llibertat o la idea mateixa de treball, de societat, i no diguem la idea de socialisme.
Justament en aquest temps que corre cap a un món d’uniformitats indiferenciades, continua sent positiu, moralment positiu i com a valor d’aplicació universal, l’esforç preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi (que això va, si voleu, des del folklore a la literatura més alta, i fins a la natura i els paisatges, i la història, i els menjars, i el patrimoni) siga conscientment valorat i percebut endins i enfora, i presentat i projectat de cara a la pròpia societat i a les altres. I no cal tenir por de la diferència i fins i tot de la paraula personalitat. Fa poc de temps, en un diari, venia un anunci gran amb un palau d’aquells tan fantàstics portuguesos, amb un paisatge esplèndid, i posava: “Portugal, personalidad propia”. Efectivament, i això es projecta enfora, això es projecta en termes d’allò que és propi, diferent, i assumit com a propi i diferent, preservat i mantingut com a propi i diferent, i projectat perquè tothom de fora puga venir i ho puga disfrutar. El patriotisme ha de ser, també o sobretot –jo cada vegada tinc tendència més a pensar que ha de ser sobretot–, la preservació i projecció d’un patrimoni. Entendre la pàtria com a patrimoni, començant, si voleu, pel patrimoni natural. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus “posseïdors” històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.
Per tant, jo quasi diria que el més gran enemic de la pàtria és aquell que destrueix la substància material de la pròpia pàtria. Qui destrueix, a més a més, aquella diferència que fa que siga allò que és i no una cosa informe, indistingible. Qui destrueix la forma dels seus pobles i ciutats, qui destrueix els seus paisatges. Qui desintegra i desfà el seu idioma. Si jo, per exemple, al País Valencià considere que molts dels polítics que ens governen són enemics del propi país, no és únicament perquè els resulta indiferent l’existència mateixa del país, de la història, de la llengua. Sinó perquè els resulta absolutament indiferent la preservació fins i tot de l’entitat física del país, perquè ells i el seu projecte contribueixen a destruir físicament el país. El misteri és per què aquests enemics de la pàtria, proclamant un patriotisme exaltat (patriotisme d’Espanya, patriotisme regional valencià), guanyen, massivament, una elecció rere una altra.
----- ------
L'opinió del lector
kapde. cat 02.06.2007, 13:44
Masblanc, si necessites respostes pots cercarles en el llibre "Quan el mal ve d'Espanya", de Toni Gisbert. Ed. Columna Salutacions cordials
Mateu 02.06.2007, 12:58
Som molta gent que ens agrade llegir Joan F. Mira, Isabel Clara Simó i el recordat Joan Fuster i també la revista El Temps, del gran editor Eliseu Climent. Però no em puc estar de recordar ara un poema de A. Machado que diu: "españolito que vienes al mundo, te salve Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón"
david Graupere 02.06.2007, 12:31
Aquest senyor és excels! traductor, ecriptor, articulista. . . fa molts d'anys que llegeixo els seus llibres (la Traducció, l'Assaig, els Borja. . . ) fa molts d'anys que col·lecciono els seus articles del Temps. Aquest senyor ja fa temps que hauria de presidir el IEC, un dia ens donarà una gran satisfacció i els ho dic amb un sol mot: nobel.
Alexandre Pineda i F 02.06.2007, 11:41
L'article de Joan F. Mira, com tots els d'ell, incommensurable. El pesimisme d'alguns opinadors lògic, la situació dramàtica. Ara bé, això del nacionalisme espanyol, i els seus darrers esforços per anihilar-nos; és estratègia militar. Venen, i corrents! cap al Principat. Afanyem-nos cap l'autodefensa conjunta!.
arnau (eivissa) 02.06.2007, 11:08
Misteri, no ho entenc, autoodi esquizofrènic. . . Molt grosses expressions per criticar el que voten al país valencià. No hi ha per tant : majories absolutes les ha tret el PP i el PSOE, i CIU en moltes ocasions sense que arribàs la fi del món. Traballeu i lluiteu dia a dia en el camí, i deixau que l'arbre creixi.
Tomeu 02.06.2007, 11:05
Els editors catalans esterilitzen (o rebutgen) els textos que ens donen visibilitat nacional. La nostra especificitat és censurada. Fins i tot i després de tants anys encara amaguen en Pedrolo i n'Espriu! Només podem produir succedanis de novel·la ianqui.
Francesc 02.06.2007, 10:54
L´article és aclaridor i sens dubte intel. lectualment perfecte, però no ens capfiquem més: el País Valencià està cultural i lingüísticament perdut. Jo he viatjat 37 anys, de pobles a ciutats i no hi ha res a fer. Lamentable però cert. I fora d´aquests dos temes (cultura i llengua) els valencians estan molt contents amb el PP, no hi ha dubte. Per altra banda que haurien de fer ? votar els socialistes i comunistes ? Ells no tenen res que s´assembli a CiU.
GBB. Manacor 02.06.2007, 09:26
Del patriotisme valencià se'n pot dir 'autoodi esquizofrènic. Només amb aquest concepte es pot explicar que aquest país es pedregui les seves pròpies teulades i destrueixi casa seva fins i tot votant els seus botxins. És un país malalt a punt d'entrar a la UVI de psiquiatria. No li veig altra explicació racional.
Masblanc 02.06.2007, 06:45
Agraïria molt que algun articulista o lector em pogués explicar cóm és possible el que està passant al País Valencià amb el vot massiu a favor del PP: no ho entenc. Bé que fora d'Alacant i València es parla massivament valencià i tothom se'n sent de valencià, però on es fiquen a l'hora de votar aquesta gent?
Òscar B 02.06.2007, 05:57
Molt d'acord. Suposo que el misteri va lligat al fet de què el patriotisme espanyol s'ha aprofitat d'un regionalisme acomplexat, incapaç de superar-se a si mateix. Opta pel camí fàcil dels diners ràpids, el no enfrontament i fuig del problemes de sentir-se mínimament responsable.
1 – 200 de 372 Más reciente› El más reciente»